divendres, 31 de desembre del 2010

Feliç any nou Anna! Igualment, Anacleta. Gràcies. De res, dona.

Mirar-se a l'espill. Mirar-se a l'espill des d'unes sabates de taló ben altes, amb determinació. Abraçar-se a un mateix i moure rítmicament el cos. Dedicar-se una declaració d'amor propi.


Saltar del 2010 al 1931 només es tracta d'encendre un fonògraf en forma de walkman i tancar els ulls; només, de surar i mossegar-se els llavis mentre sents esta cançó.


http://www.youtube.com/watch?v=CfSZARFUvnM

dilluns, 20 de desembre del 2010

La Quica Maula, ( lleugerament matisada)


LA QUICA MAULA, Una de les meues rondalles valencianes preferides.

Com no he pogut trobar-la a internet, m'he pres la llicència de reescriure-la amb alguns comentaris que no he pogut (o volgut) evitar. Espere que us traga ,com a mínim, un somriure. Perdoneu les errades de redacció, ortografia, puntuació... :)

Pos Senyor (així comencen tots els contes que em contaven)

hi havia un home que vivia amb la seua muller i treballava al camp.

La seua dona, que es deia Maria, era un poc ignorant i no acabava de fer les coses a dretes.

Un dia, l'home havia d'anar tot el dia a treballar al camp

però tenia por de deixar la dona a casa.

Abans d'anar-se'n, preparà el dinar i li digué a Maria:

-Marieta, Marieta, hui me'n vaig tot el dia. Has de fer-te càrrec del porquet (tenien un porquet).

Tu, si el porquet fa (el so característic del porc, el nom del qual no em ve ara al cap,

però és alguna cosa com oing oing)

li dones pinso; si continua, li dones aigua.

-Molt bé, així ho faré. Tu no et preocupes, que el porc estarà ben atés.

_L'home que es deia pere, (com no...)

se'n va anar perquè havia d'anar-se'n, però estava més preocupat que

àngela pel tancament de seriesyonkis ja que veu 8 series.

Però bé, no ens desviem.

Va passar el dia, i pere en tornar a casa

entra pel corral i s'estranya de no sentir al porc.

Neguitós, se'n va a buscar a la dona.

LA saluda i li pregunta: Maria com està el porc? has passat el dia bé?

-Ai, clar que sí. El porc? el porc està de categoria, igual que els xurros de Emilio José Martí gómez. ( Si no ho enteneu busqueu al youtube emilio josé martí gómez).

L'home que no sentia el porc li diu

va, doncs ensenya-me'l.

La dona li agafa la mà i el du al corral, al costat del pou.

L'home que ja estava posant-se nervios guaita pel forat del pou i es veu, al pobre animal, allà baix quiet i amb el sac de pinso damunt.

-MARIETA! QUÈ HAS FET? NO VEUS QUE HAS MATAT EL PORC??

-PErò pere, que no parava de fer (el so caracteristic del que havíem parlat)

-Açò no pot ser! eres la persona més ignorant que he conegut en la vida! me'n vaig,

i quan trobe algú igual d'ignorant que tu, llavors tornaré a casa

va agafar el palet en el saquet lligat que tots sabem i se'n va anar

Camina que caminaràs, a poqueta nit, Pere arriba a un poble on estan tots congregats a la plaça del campanar.

L'home s'acosta per esbrinar què passava.

Quan pot veure el que s'està coent esclata a riure.

A la punta del campanar havia nascut un brot, i com feia lleig volien arrancar-lo.

HAvien agafat un ase i estàven penjant-lo amb una cordeta perquè es menjara la brossa, però clar, l'ase s'ofegava i era incapaç de fer-li mos.

I aleshores Pep diu, però senyors, què vostés no saben què és una escala?

-Un què? pregunten alçant la sella (açò no ho sé cert, però jo crec que sí)

-Una escala!

I pere, mig indignat mig sorprés els fa portar una escala, i poden finalment arrancar l'herba.

-Ai senyor! Quin home! Quin home!

-A este home ens l'ha portat el nostre Senyor!

-Més llest i no naix!

-Donem-li un saquet de monedes, donem-li. Què això no es paga en diners.

L'home mig rient-se mig agraït reprén la marxa

Camina que caminaràs, abans de l'alba, arriba a un altre poble on tots els habitants van amb graneres cap a la mar.

L'home, una mica flipat (permet-me l'expressió)

els segueix i es posa a xerrar en un home de la seua edat.

-On aneu? què és festa?

- Festa? vosté d'on ix? què al seu poble no porteu el dia?

- Com que si al meu poble no portem el dia?

-Home, com vol vosté que es faça de dia si no portem el dia?

Pere, arrosant-se les espatlles

va continuar caminant i va veure com tots

entraven dins la mar i cridven

-pspspsps, vine dia! pspspspps vine dia!

i els menuts: -psppspsps, vine dia! pspspsp viine dia!

i els majors

i els ancians

i les àvies romanceres

tots

imentre movien la granera com si estagueren remant dins l'aigua

i clar, el sol venia

el que no sabien ells era que el sol vindria igual,

quan ja s'ha fet de dia

pere crida a l'home que havia conegut i li diu

mireu, demà jo vos duré una bestioleta que vos durà el dia ella sola

-Calla home! no digues barbaritats

- que sí, que sí.

- xè! no tneim res a perdre, provem-ho.

PEre, més llest que la fam en temps de guerra

fa portar un pollastre

que quan comença a eixir el sol fa

quiriciqui

quiriquiquiqiquiquiqq

i els habitants del pobl e es desperten

tots content

s

perquè ja no han d'anar més a portar el dia

- com li ho pagarem?

-Açò no té preu! senyors senyors, açò no té preu

-Quin home!

-El més llest, vicentica, el més llest

-JA ho crec jo que sí

dos saquets de monedes

i el títol honoris causa de la u politecnica

per la ment més científica del món mundial

l'home, tot pagat, reprén la marxa i arriba a un altre poble.

Un poble on no hi havia ningu

estaven totes les portes tancades

totes les finestres tancades

totes les botigues tancades

vamos, tot tancat.

pere, mirant amunt

mirant avall

mirant a la dreta

mrant a l'esquerra

va passejant

i des sobte veu que una finestra s'obri un poquet.

i s'acosta corrent i toca

(se sent 'toc toc toc Penny? toc toc toc, Penny? toc toc toc Penny?)

obri una dona rubieta ( suposem que era penny)

i li diu

-què fa vosté per ahí, que no sap que està en perill?

-En perill? en quin perill?

-La Quica Maula!

-LA Quica què?

-La Quica Maula!

-I això què és?

-El pitjor monstre que s'ha vist mai en esta nuestra comunidad.

-I per això estan tots tancats?

-Des de fa setmanes, que no ix ningú al carrer per por.

I vosté, tot envalentonat PAM!

-Xe, a veure eixa Quica Maula tan perillosa a vore que li passa

-Mire, mire, gire's que està allí

però no s'acsote, no s'acoste i vaja-se'n abans que siga massa tard.

PEre es gira i no veu res.

Torna a mirar i

veu un caragol anganxat a la paret

(igual que el que tenim ací al balcó del pis, per a que despres digues que les panderoles i els caragols no arriben al 4 pis escalant)

Eixos arriben fins a l'everest!

l'home, mira a la dona que està xafardejant per darrere de la persiana

agafa el caragol

(pobre caragol)

el tira a terra

i

XAF!

el xafa.

La dona pega un crit

UAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHHHHHHHHHHHH

UAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAHHHH

UAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH

ens ha salvaT!

ens ha salvat!

I TOTS els veïns ixen i ho festegen en vi

i cuixetes de pollastre del kentuky

QUE VALENT!

AI SENYOR, AÇÒ NO ES PAGA EN DINERS!

què esperaves?

XDXD

li donen tres saquets de monedes

i l'home diu

ai me'n vaig a cas

casa

i quan rriba a casa li diu a la dona

-ai marieta, ai marieta, perdona'm perquè de gent més ignarant que tu

agosaes

(agosaes)

això existix?

que hi ha!

diumenge, 12 de desembre del 2010

ja fa temps...

Anava a parlar de profunditat, però una punyetera i , alhora, emocionant perduda de irrealitat, ha fet que desistira. Però mira, tinc la mala costum de ficar la pota, perquè ixes coses... pasen.

dimarts, 23 de novembre del 2010

1986


SETMANA ''WODY ALLEN'' AL CANAL 3 DE LA SEXTA:

Senyors, senyores, vegeu Hannah y sus hermanas.

Un embolic de germanes, marits, ex-marits, dubtes existencialistes, hipocondria i ulleres típiques dels anys huitanta.
Un munt de personatges entrellaçats que captiven l'atenció i, entre ells, el magnífic Woody Allen preocupat pel sentit de la vida, per la seua salut i per casarse amb un personatge gens convencional, més bé fracasat en tots els àmbits.

''Soy de familia judía, pero he decidido hacerme católico, a ver si así puedo creer en dios.
-Pero a ver, me está diciendo que ha venido aquí para hacerse católico sin creer en dios?
-Sí, más o menos''.

divendres, 12 de novembre del 2010

Haití podria ser perfectament N.

El pintor que es veu des de la finestra de la meua habitació ha tornat. Pareix que aquest home, en comptes d’hivernar, s’amaga a l’estiu i torna quan els vents bufen i els termómetres baixen.

Això m’ha fet pensar en els fascicles d’història de l’art que em va comprar ma mare. I els fascicles m’han fet pensar en Paul Gaugin. I Paul Gaugin m’ha fet pensar en què va fugir a Haití i la gent el té com a un rebel, com a un valent o un covard –segons es mire- que va ‘pegar a fugir’. Doncs bé, jo us convide a reflexionar de quina manera ha de sentir-se algú per autoexiliar-se, per deixar una família i fugir a l’altra banda de l’oceà . Sí, alguns podríeu dir ‘però si va tornar!’ Clar, va tornar, però davant del rebuig que va sentir, va tornar a marxar.


diumenge, 26 de setembre del 2010

Pujava precipitadament les escales de marbre gris amb la mà a la barana de ferro. Quasi xoque amb la planta, un bot em va salvar de tombar-la. Vaig cridar al timbre per cortesia però la porta ja estava oberta i ell esperant-me. Em va ensenyar tot el seu taller, els patrons, les teles... les idees. Estava emprovant-me un vestit quan vaig recordar que havia estudiat medicina.
-Si tinc dolors als braços, hauria de preocupar-me?
-Bé, així en fred no ho sé, vols que després en parlem? - deia mentre embastava la sobre tela.

Vaig assentir mentre admirava aquella joia, tenia por de no poder pagar-la. En alçar el cap vaig vore una altra clienta, amb uns cabells brillantíssims. Quan va acabar de col.locar les agulles ens va fer esperar.

-Anem, us tinc guardada una sorpresa.

El vam seguir intrigades. A la porta hi havia un aparell estrany, semblant a un cotxe. Es va posar en marxa i va anar recorrent els carrers cap al centre de la ciutat. Allí estava Cibeles, asseguda en una carrosa arrossegada per dos lleons imponents. A la vora, hi havia un vestit. Il.luminat amb focus directes combinats amb la claror indirecta dels fanals urbans brillaven les cintes daurades per sobre del brocat beix sobre el fons del color de l'ivori. Vaig girar el cap, no podia deixar de mirar-lo... fins que giràrem la cantonada. Aleshores, la velocitat va augmentar més i més i només em vaig adonar que buscàvem els carrers estrets de la vella ciutat. L'ambient s'enfosquia a mesura que els sostres quasi junts dels carrers empinats tapaven el cel, deixant només a la vista una esquerda blau marí. Als sanpietrini aparegueren una sèrie de gravats que adquirien nitidesa a poc a poc. Em va donar la sensació que havien cobert el terra amb periodics vells, però resistents a les plujes, vents i sols baix l'esguard de l'alzina que coronava un turó que donava nom a la zona. Al final de la via hi havia un ésser, un humanoide folrat del mateix estampat que les llambordes. Semblava dèbil, però feia por.

Mentre ens recuperàvem de l'esglai, el vehicle es va aturar. Baixarem a la porta d'un cementiri. L'altra acompanyant i jo miràvem l'home que ens havia mostrat aquelles inversemblances amb estupefacció. Una tomba al final de la secció lluïa un epitafi poc consonant amb la resta del conjunt.

dimecres, 8 de setembre del 2010

La Piràmide de Maslow

Piràmide de Maslow

Informació de la Viquipèdia



Piràmide de la jerarquia de necessitats de Maslow

La piràmide de Maslow és una teoria de psicologia humanista sobre la motivació de les persones proposta el 1943 per Abraham Maslow a la seva obra Una teoria sobre la motivació humana i posteriorment ha estat ampliada per ell mateix i altres psicòlegs. Maslow crèia que les necessitats s'estructuren en forma de piràmide, és a dir, jeràrquicament. Només quan els nivells inferiors estan satisfets, l'individu passa a preocupar-se dels superiors. Cada persona té motivació per omplir les necessitats del seu nivell anterior però només les superiors proporcionen autèntica felicitat.

Divideix la piràmide en cinc nivells, anomenant els quatre inferiors de deficiència (ja que només se senten com a importants quan falten) i el superior de creixement o de l'ésser.

  1. El primer nivell fa referència a les necessitats fisiològiques, com voler menjar, beure, dormir o alliberar-se dels residus corporals. El sexe entraria dins aquest primer nivell, exigit per l'instint de supervivència de l'espècie. L'objectiu és assolir l'homeòstasi o equilibri del cos.
  2. El segon nivell es pot resumir com a necessitat de seguretat. Inclou no sentir-se amenaçat per cap perill, tenir una feina (per no témer la pobresa), veure sans els éssers estimats (per conjurar la por a la mort).
  3. El tercer nivell és l'acceptació social, la necessitat de sentir-se part d'un grup, de tenir amor i amistat. Se satisfan mitjançant les relacions personals, el lleure esportiu i recreatiu, la participació ciutadana... La seva absència porta a la depressió i l'ansietat.
  4. El quart nivell és el de l'autoestima, entesa en un sentit ampli. Està encara en grups de deficiència perquè es manifesta com a problema quan l'individu no obté el respecte i el reconeixement aliè. La recerca de l'honor, la fama, la glòria i l'ascens professional estan encabits dins aquest nivell.
  5. El darrer nivell és el d'autorrealització, quan la persona busca un sentit a la pròpia vida. Inclou el desig de la bellesa, de potenciar les pròpies qualitats o d'aprendre coses noves. La persona que es troba en aquest nivell té més creativitat, s'adapta millor a la situació exterior, té un sistema moral propi que regeix els seus actes, respecta els altres i troba plaer en la resolució de problemes. També valora la llibertat i la veritat i pot tenir un sentiment de transcendència.



http://ca.wikipedia.org/wiki/Pir%C3%A0mide_de_Maslow Ací teniu el link de la viquipèdia. De tota manera en espanyol està més ampliat.


Fa tres anys que sé de l'existència de la piràmide de Maslow. Vaig pensar en ella, i tant que ho vaig fer! Pero darrerament ho he tornat a fer.

La Piràmide de Maslow

diumenge, 29 d’agost del 2010

Tendència, inclinació forta a alguna cosa

Qui manipula té poder o si més no, és eloqüent. I això de vegades pot resultar molt atractiu.

Beneïts Waldorf i Bass! Bon gust per a les flors sí que té, la veritat.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Reggia Emilia

Balanç de la setmana:

-Passejades vs. enyorament
- Carlos Ruiz Zafon
- Lassanya d'aleberginia= parmeggiana; als penne, parmeggiano.
-Fonts de colors.

Dema mes, quea aci sopem a les huit.

Reggio Emilia

Balanç de la setmana:

-Contrastos: passejades vs. canvis d'humor
-Lassanya d'alberginies: parmeggiana.
-Creuar els alps per anar un centre comercial (desastre)

Dema mes, que aci sopem a les huit.

dimarts, 20 de juliol del 2010

V2

Hola, les proximes entrades les fare des d'Italia. Aço es relevant per diversos motius: El teclat te els accents estranys i no m'abellix calfar-me el cap, si quan torne a Valencia m'abellix canviarlos els canviare. No tinc massa temps per escriure i el que tinc, es per escriure coses a mode personal.

------------------------------


uno, due, tre: Welcome; bienvenuto; bienvenidos.



Eren les tres del migdia quan vaig arribar a Bolonia. Havia agafat l'avio molt justa de temps i quasi em quede a terra. Els nervis es materialitzaven a l'estomac mentre avançava per trobar-me amb la familia d'acollida.



Despres de mirar a destra e sinistra vaig reconeixer la dona, que fins el moment nomes l'havia vist al facebook. Una nena rossa i rulla d'ulls clars em mirava des de darrere de les cames de son pare. Ai quanta feina en donarien dies despres eixos cabells! Els majors em donaren la ma, ella s'amagava.



Se que ella sentia curiositat per mi, pero la vergonya i l'hostilitat li guanyava. Em mirava i quan jo descobria el seu esguard feia una ganyota i girava la cara. Era la seua manera de mostrar qui manava. I en efecte, donava la sensacio que la nena de quatre anys manava per sobre de tots els de la casa.

divendres, 16 de juliol del 2010

V1

El capitán necesitaba encontrar su vieja brújula, pero en lugar de eso vio un pequeño libro medio escondido. Estaba entre sus cosas, justo al final de sus cuadernos de bitácora. Lo sacó, sopló para quitarle el polvo y entonces recordó qué era.

Había navegado por una ciudad donde las calles se abrían para dejar paso a barrancos y puentes. Había buceado por plazas con cintas deluz roja, que una vez al año ardían en llamas para decir adiós. Había lidiado con la rosa de una lugareña para amansar un toro estrellado. Había atracado en puertos de paja y centeno para llegar a playas de agua dulce rodeadas de bosques frondosos. También oyó el rumor de que antaño se hablaba una lengua de reyes que algún habitante recordaba vagamente. Comía manjares que su barco no había, si quiera, imaginado. Había levantado la vista para comprobar que en los cielos aún quedaban luciérnagas y el silencio era interrumpido, únicamente, por las olas que chocaban contra las hojas de un almendro. Descubrió con caricias leyendas de épocas pasadas, ladrillos de torres que aún protegían la ciudad. Observaba, desde la distancia, amantes marmóreos que se estimaban eternamente.

Cerró el libro, pues ya no deseaba su norte.



( Terol, Juliol 2010)

divendres, 2 de juliol del 2010

''Valenbisí''

''Valenbisí' és un nou servei que serveix com a campanya per a fomentar l'ús de les bicicletes i el transport públic. Amb una taxa anual de dihuit euros (almenys per als estudiants), podem gaudir de mitja hora de bicicleta des del punt d'eixida fins al d'arribada. Cas que ultrapassàrem el temps estipulat, hauríem d'abonar una xifra igual o major a 0.50 euros, depenent del temps del retard.

Doncs bé, eixíem d'un examen i ens dirigíem contents cap a una gelateria quan ens vam creuar en un aparcament d'aquestes bicicletes públiques. Un dels companys, que desconeixia què era açò del ''valenbisí'' va començar a criticar la iniciativa i a dir que aquella nit mateix aniria a trencar-ho, ja que no tolerava la privatització. Després, quan ja li ho vam explicar es va retractar d'allò que havia dit.

Aquest fet em va suggerir una idea. No sé ben bé què vull, ni com ho vull, però clar tinc que destruint aleatòriament no arribarem enlloc. Si es vol avançar, no es pot desaprendre tot el que es duu al darrere, no podem oblidar el que hem estat perquè sempre ho serem. Anar contra el sistema no té cap sentit si no proposes alternatives, i saps de sobres que açò no és un fet aïllat a la teua conducta. Per això, com jo encara no sé bé d'aquestes coses intente informar-me i després parlar o , en un ambient més proper, parlar advertint que tot allò que dic és una opinió la fermesa de la qual canvia a mesura que vaig creixent, que vaig sabent, perquè als dihuit anys, encara estem a mig fer.

Per tant, fill meu, si vols canviar les coses col.labora, ajuda, parla. Però no engendres violència gratuïta, perquè d'aquesta ja en tenim a mans plenes.

dissabte, 26 de juny del 2010

Atzucac

S'ha trencat el timó. Confonc les coses clares, obvies,sóc un cec que intenta palpar la realitat i només puc estar quieta. Que vols fer una guerra freda? Vols fer-me saber que tu pots més?. Perdré, però això és tan relatiu...

dilluns, 7 de juny del 2010

''Life was like a box of cereals''

Forrest Gump deia -My momma always said, "Life was like a box of chocolates. You never know what you're gonna get-. Jo dic que la vida és com una caixa de cereals integrals amb xocolate amb llet. I tot ve per açò:

Enfonsant els cereals més atrevits a desafiar-me surant, em distreia llegint la informació de la seua caixa. No sé exactament com, ni quan, ni per què... (segurament seria en l’època del segon de batxillerat) però aquell dia anava a l’institut pensant en la caixeta i en el seu contingut.

Els millors cereals són eixos que van arrebossats de xocolate i em vaig preguntar per què no tots eren així. Però no va caldre molta estona per a que jo mateixa em contestara, i per tant, per a que em sorgira aquesta teoria filosòfica tan qüestionable.

Seguint una lògica aplastant (Collons, com m’agrada aquesta expressió) com més arrebossats estaguéssen més bons serien. Imagineu-vos desdejunar xocolate, esmorzar xocolate, dinar xocolate, berenar xocolate, sopar xocolate, picar xocolate... Xe! Ja està bé de xocolate, no? Porta’m un entrecot –diria jo i seguirament tots vosaltres. Doncs ací està la solució: anàlogament si tothom que ens rodeja fóra de xocolate, acabariem tan embafats que ho deixariem córrer tot.

POR CONSIGUIENTE:

La vida, la caixa. Els de cadascú, el contingut.

dimecres, 2 de juny del 2010

El nostre


Què és açò?
i a més a més, utilitzarem les tres de Gérard Genette perquè volem. I ni encertarem ni ens equivocarem perquè la nostra doxa ens va canviant. Aquest és el nostre xicotet imperi on som emperadors i una mena d'autoritat totalitària on no es pot garantir res que no et garantisques tu mateixa.