Enfonsant els cereals més atrevits a desafiar-me surant, em distreia llegint la informació de la seua caixa. No sé exactament com, ni quan, ni per què... (segurament seria en l’època del segon de batxillerat) però aquell dia anava a l’institut pensant en la caixeta i en el seu contingut.
Els millors cereals són eixos que van arrebossats de xocolate i em vaig preguntar per què no tots eren així. Però no va caldre molta estona per a que jo mateixa em contestara, i per tant, per a que em sorgira aquesta teoria filosòfica tan qüestionable.
Seguint una lògica aplastant (Collons, com m’agrada aquesta expressió) com més arrebossats estaguéssen més bons serien. Imagineu-vos desdejunar xocolate, esmorzar xocolate, dinar xocolate, berenar xocolate, sopar xocolate, picar xocolate... Xe! Ja està bé de xocolate, no? Porta’m un entrecot –diria jo i seguirament tots vosaltres. Doncs ací està la solució: anàlogament si tothom que ens rodeja fóra de xocolate, acabariem tan embafats que ho deixariem córrer tot.
POR CONSIGUIENTE:
La vida, la caixa. Els de cadascú, el contingut.
M'encanta la teva idea. Cadascú és original per si mateixa, i que avorrit serien els cereals de xocolata, quanta raó naeta quanta raó.
ResponElimina