divendres, 11 de maig del 2012

S'acosten els examens i el lliurament de treballs. Enguany, a París, la veritat és que no ha sigut un semestre estresant (acadèmicament parlant). Més bé ha estat un semestre (que si comences a restar-li es queda en gairebé la meitat) dedicat a la lectura. Hem llegit, hem analitzat, em comprés però sobretot hem compartit a classe totes les nostres opinions. És fàcil deixar-se portar en una classe on sou 2 o 3 i el professor. Tot el curs, del quan ens queden un parell de setmanes, ha estat una mena de diàleg entre amics, com en una tertúlia literària.

Del que més hem parlat a estat del teatre modernista, de La meitat de l'ànima, i d'alguns fragments d'autors catalans relacionats directament en París. També hi hagut lloc per als contes de Jordi Puntí (una delícia incandescent) o per alguns poemes de Verdaguer i Maragall. Tot enguany ha estat un complement excel·lent a la literatura que donàvem a la Universitat de València, encara que ha estat a costa de sacrificar algunes optatives que es presentaven interessants i l'estudi d'una llengua estrangera.

Però bé, enguany hem crescut. No sé per què m'ixen les paraules com si tot açò fóra una cloenda, no ho és, encara em queden dos mesos per ací. Però supose que, davant la imminent finalització del curs, me n'adone que al cap i a la fi, assistir-hi ha sigut un gust.

dijous, 3 de maig del 2012

Les ratetes també tenen cabòries

 
Les cabòries d'una rateta a París

 Li agradava París. Li encantava. Fins i tot m'atreviria a dir que li apassionava. Sovint aprofitava per passejar per les avingudes, veure's reflectida en aparadors de luxe i descansar en plaçoletes arraconades. Sovint, visitava els monuments i els supermercats -sí, tenia l'estranya mania de passar les hores als supermercats.
De fet, quan va arribar a Paris, tot i el fred, la va enamorar. Imaginava com d'agust s'hi trobarien els amics i la família allí. Però amb el temps, eixe desig de compartir l'agradable es convertí en una terrible necessitat de contacte humà. No es tractava de veure gent sinó de veure la gent. No es tractava de compartir un "bonjour, ça va?" sinó de sentir un somriure amic, un tractament que no s'obté en la distància. Li agradaria sobreposar-se perquè pensa que prompte se'n penedirà de no aprofitar la situació. De vegades li ve a la ment un record... se sent víctima del bovarisme i se'n riu. Se'n riu per no plorar. L'amarga perquè sap que demà enyorarà l'ahir i avuí esperarà el demà.