Títol

No sé què dir-li al món. Més concretament, no sé què puc dir que li interesse al món. Alce el cap i veig la tassa de llet, el poal de llavar el piso, un muntó d'apunts i una companya estirada al sofà. Inevitablement m'envaeixen preguntes de caire més profund... però tampoc no m'importen molt. La desídia va guanyant terreny. Dins del caos relatiu en què habite, estic ben asseguda. I quan dic ben asseguda, dic que estic agust. Patisc la negligència de qui no té problemes quan sí que n'hi ha al meu voltant, la indiferència que, en altres circumstàncies, jo mateixa acusaria amb una mirada recriminatòria.

Potser siga inseguretat d'adolescent, potser siga inexperiència però res del que escric no em convenç. Però tampoc siguem maniqueus, no és ni tan bo ni tan dolent sinó que és meu.

Estava aguantant la respiració, mirant-la de fit a fit. La barbeta lleugerament inclinada cap a dalt i un peu darrere l’altre. No escoltava com ella enraonava amb el seu gest d’assentiment. Què li importava? Havia aprés a que el gel no li fera fred ni el foc calor, havia aprés que tot s’havia acabat. Li va treure els ulls del damunt i només va poder dir, ho sent.

És possible que ara us toque rascar i trobar pols. Fins després!

Feliç any nou Anna! Igualment, Anacleta. Gràcies. De res, dona.

Mirar-se a l'espill. Mirar-se a l'espill des d'unes sabates de taló ben altes, amb determinació. Abraçar-se a un mateix i moure rítmicament el cos. Dedicar-se una declaració d'amor propi.


Saltar del 2010 al 1931 només es tracta d'encendre un fonògraf en forma de walkman i tancar els ulls; només, de surar i mossegar-se els llavis mentre sents esta cançó.


http://www.youtube.com/watch?v=CfSZARFUvnM