dijous, 7 de juny del 2012

Vi roig




    Plovia tant fora que m’haguera agradat banyar-me i obrir els braços i cridar. Em parlaven dels beneficis de la transacció. I cridaria tant fort que no ho escoltaria ningú, de tan adormits com estan. Seria com una dansa catàrtica, amb les gotes ballant amunt ballant avall. I encara repetien com de convenient era contractar-ho, Sí sí, quin bon negoci. I xafaria els bassals descalça amb uns peus que es feien d’amfibi, morats, verds i grocs. Peus de mort. Tan gelats i jo sense notar-ho. I a la mateixa hora, girant pel meu cap totes les dades de les transaccions. Transaccions. Transaccions. I jo sense deixar de pensar en com eixir per la finestra, convertida en libèl·lula. Blava, grisa. Amb cos de mort. I mentre, el cor encara batria roig i fort, entre tant de color de pluja, com el de l’ocell quan vola perquè el vent l’empenta. Quilòmetres i quilòmetres de transaccions amb els cabells tan apretats al cap, tan estirats que només pensava en soltar-los baix la pluja freda que calaria entre els pelets negres, engominats. Tan secs... Tan secs com els d’un mort, amb la por que foren impermeables. I mentre, el cor roig i fort batent. Ja veus, tanta grisor mortuòria i ell batent. Tam, tam, tam. I jo intentaria dissimular-ho, secant-lo amb les mans, aprentant-lo fins que començara a plorar entre les meues mans, amb l'esperança que es tornaren de color sang entre tanta grisor. Però algú, dels joves, segur, diria: No és un tambor això que sona? I jo, acorralada, correria més i més ràpid fins a la pluja per acabar-lo de salvar amb eixes gotetes arrítmiques al principi i conjuntes al final. I el cor, com el de l’ocell quan ja ha acabat la migració, es calmaria a poc a poc, a poc a poc, a poc a poc; i de roig i fort passaria a color vi i ens el beuríem com antídot a la vida.