diumenge, 26 de setembre de 2010

Pujava precipitadament les escales de marbre gris amb la mà a la barana de ferro. Quasi xoque amb la planta, un bot em va salvar de tombar-la. Vaig cridar al timbre per cortesia però la porta ja estava oberta i ell esperant-me. Em va ensenyar tot el seu taller, els patrons, les teles... les idees. Estava emprovant-me un vestit quan vaig recordar que havia estudiat medicina.
-Si tinc dolors als braços, hauria de preocupar-me?
-Bé, així en fred no ho sé, vols que després en parlem? - deia mentre embastava la sobre tela.

Vaig assentir mentre admirava aquella joia, tenia por de no poder pagar-la. En alçar el cap vaig vore una altra clienta, amb uns cabells brillantíssims. Quan va acabar de col.locar les agulles ens va fer esperar.

-Anem, us tinc guardada una sorpresa.

El vam seguir intrigades. A la porta hi havia un aparell estrany, semblant a un cotxe. Es va posar en marxa i va anar recorrent els carrers cap al centre de la ciutat. Allí estava Cibeles, asseguda en una carrosa arrossegada per dos lleons imponents. A la vora, hi havia un vestit. Il.luminat amb focus directes combinats amb la claror indirecta dels fanals urbans brillaven les cintes daurades per sobre del brocat beix sobre el fons del color de l'ivori. Vaig girar el cap, no podia deixar de mirar-lo... fins que giràrem la cantonada. Aleshores, la velocitat va augmentar més i més i només em vaig adonar que buscàvem els carrers estrets de la vella ciutat. L'ambient s'enfosquia a mesura que els sostres quasi junts dels carrers empinats tapaven el cel, deixant només a la vista una esquerda blau marí. Als sanpietrini aparegueren una sèrie de gravats que adquirien nitidesa a poc a poc. Em va donar la sensació que havien cobert el terra amb periodics vells, però resistents a les plujes, vents i sols baix l'esguard de l'alzina que coronava un turó que donava nom a la zona. Al final de la via hi havia un ésser, un humanoide folrat del mateix estampat que les llambordes. Semblava dèbil, però feia por.

Mentre ens recuperàvem de l'esglai, el vehicle es va aturar. Baixarem a la porta d'un cementiri. L'altra acompanyant i jo miràvem l'home que ens havia mostrat aquelles inversemblances amb estupefacció. Una tomba al final de la secció lluïa un epitafi poc consonant amb la resta del conjunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada