dissabte, 21 d’abril del 2012

El restaurant


 
Haguera estat bé fixar algun preàmbul, començar amb una introducció però no sabia quina. En entrar a aquella vella estació, després de fer cua més de vint minuts, em va semblar que em trobava en un temple. Encara podies veure l'hora en aquell rellotge Art-Nouveau, aquell que m'agradava pensar que havia informat a vianants tranquils, a viatgers apressats, a vividors cansats. Un guardià que presidia el refugi de molts turistes i algun que altre intel·lectual.

Preguntant-me, en un moment d'arravatament mental, a quin dels dos grups pertanyia, -no em sentia del tot turista i no em sentia tampoc del tot intel·lectual-, arrastrava els peus i tocava amb la punta dels dits les parets. Era una mena d'acte simbòlic, com si pels dits poguera entrar-me una mínima part de tot aquell art reconcentrat. M'acostava a les pintures i escultures esquadrinyant-les i assentint de tan en tant. Puc suposar que feia gràcia veure'm amb el cap lleugerament inclinat, com si l'artista hagués tombat uns vint-i-cinc graus l'obra a l'esquerra. Algú per darrere també el girava, per si acàs copsava així un angle secret on trobar estats psicodèlics equivalents a les drogues de disseny. Però no. Desilusionats, només ens aguaitava una tortículis poc agressiva per darrere dels pedestals.

Volava per les sales fins que vaig arribar a un corredor. N'hi havia molts per tot el museu, això clar. Però en cap s'escoltaven copes ni ganivets ni converses tan fluïdes. A poc a poc m'hi acostava. Dios bendiga a los burgueses! En castellà i tot. Així com vos la dic. Així em va venir. Ja sé que vos recorda als lemes yanquis, a eixos que tant odieu perquè sou progres i moderns. Però després de mirar eixes taules tan abillades, eixes parets criselefantines adornades per llums art déco i eixa ximeneia de menjador d'home ric, vos puc assegurar, germans, que haguereu quedat tan afectats com jo.