dilluns, 21 de març de 2011

Títol

No sé què dir-li al món. Més concretament, no sé què puc dir que li interesse al món. Alce el cap i veig la tassa de llet, el poal de llavar el piso, un muntó d'apunts i una companya estirada al sofà. Inevitablement m'envaeixen preguntes de caire més profund... però tampoc no m'importen molt. La desídia va guanyant terreny. Dins del caos relatiu en què habite, estic ben asseguda. I quan dic ben asseguda, dic que estic agust. Patisc la negligència de qui no té problemes quan sí que n'hi ha al meu voltant, la indiferència que, en altres circumstàncies, jo mateixa acusaria amb una mirada recriminatòria.

Potser siga inseguretat d'adolescent, potser siga inexperiència però res del que escric no em convenç. Però tampoc siguem maniqueus, no és ni tan bo ni tan dolent sinó que és meu.

4 comentaris:

  1. Gràcies, Anna!
    A vegades no tenim res a dir o, millor dit, no tenim ganes de dir res, tot i que pensem mil i una coses alhora.
    De la mateixa manera que tenim dies bons i dies roïns, alguns dies ens abelleix escriure i altres no (supose).
    Un beset!!

    ResponElimina
  2. Hi ha vegades que amb poques paraules es diuen moltes coses :D

    ResponElimina
  3. Incomoda sensació la de poder comunicar-se, per molt que es vulga...

    ResponElimina