dijous, 3 de maig de 2012

Les ratetes també tenen cabòries

 
Les cabòries d'una rateta a París

 Li agradava París. Li encantava. Fins i tot m'atreviria a dir que li apassionava. Sovint aprofitava per passejar per les avingudes, veure's reflectida en aparadors de luxe i descansar en plaçoletes arraconades. Sovint, visitava els monuments i els supermercats -sí, tenia l'estranya mania de passar les hores als supermercats.
De fet, quan va arribar a Paris, tot i el fred, la va enamorar. Imaginava com d'agust s'hi trobarien els amics i la família allí. Però amb el temps, eixe desig de compartir l'agradable es convertí en una terrible necessitat de contacte humà. No es tractava de veure gent sinó de veure la gent. No es tractava de compartir un "bonjour, ça va?" sinó de sentir un somriure amic, un tractament que no s'obté en la distància. Li agradaria sobreposar-se perquè pensa que prompte se'n penedirà de no aprofitar la situació. De vegades li ve a la ment un record... se sent víctima del bovarisme i se'n riu. Se'n riu per no plorar. L'amarga perquè sap que demà enyorarà l'ahir i avuí esperarà el demà. 




5 comentaris:

  1. Molt bonic Anna, aquest no és la teua típica entrada subrealista (què també m'agraden), aquesta és original i a més a més real, a mi almenys m'arriba amb més facilitat i per un moment m'he sentit la rateta per París :)

    ResponSuprimeix
  2. M'agrada la frase final (que aixeque el braç qui no l'haja sentida). Crec que és un problema que tenim molta gent: esperar a gaudir en el futur. A vegades deuríem de fer un poc com deien els romans: "Carpe diem". Però sols a vegades!

    PS: Nosaltres també et trobem a faltar, rateta.

    ResponSuprimeix
  3. La gent sempre estarà esperant-nos. I el futur amb ells està garantitzat. La rateta ha de passejar per més places i per més supermercats.

    ResponSuprimeix
  4. Moltes gràcies als tres pels vostres comentaris. Tamara, m'alegre que aquest text t'haja arribat, Joan, tens tota la raó en això de Carpe Díem i Arnau sí, tens raó, igual deuria queixar-me menys i passejar un poc més.

    Gràcies als tres :)

    ResponSuprimeix