dijous, 23 de febrer de 2012

Ser europeu implica...


Ser europeu implica voler ser profund. Ser europea implica tindre un regust ocult per les novel•les de fulletó, els best sellers i la música indie-pop modernilla gafapasta. Però per damunt de tot, de tot, hi ha un atribut indissociable a la qualitat d’europeïtat: els cachibaches culinaris estranys que tot guiri posseeix. Per això, des de les meues coordenades d’europeu suprasaharià, puc permetre’m veure els altres per damunt de les meues ulleres fines de metall, en la meua cuina desproveïda de tota eina supèrflua i reflexionant sobre temes tan buits d’interés com la profunditat.

Realment és un tema que fa anys que em preocupa i mai no he sabut com abordar-lo. No sé si t’ha passat mai, això de voler fer una cosa innovadora, original, especial i haver construït una grandíssima merda. I que quan més intentes escriure, o pintar, o fer una fotografia que produïsca un mig somriure, ixca alguna cosa que et faça preguntar-te per què collons has hagut de parir això. És com que, quan més intentes fer una cosa bona, amb més sentits i ambivalències, ix una cosa que no produeix ni fred ni calor, ni gràcia ni horror. No produeix res. I això que ja no esperes que li ho produïsca a l’altre... només a tu. Ho valores mentre et mossegues les ungles, o els llavis o qualsevol mania particular que tingues, no m’importa. Però penses: Ho publique? No ho publique? Si ho penge que dirà la gent? Però... si no ho penge, no ho llegirà ningú? I és quan, il•luminat per la santíssima trinitat, consideres que no perds res per posar-ho, que sempre estàs a temps d’ esborrar-ho. I és que quan no provoca cap reacció en el lector, que fot després d’haver polemitzat tot el possible sobre qualsevol cosa, en qualsevol de les mil maneres desquiciants que se t’ocurrisquen, et deprimeixes. I vas a un bar, demanes un quinto i tapa de mala qualitat i quan ja en dus cinc o sis comences a comunicar a tota veu que eres un incomprés. Que la vida és injusta i la gent ignorant. Que eres un geni que cap europeu no sap apreciar. Que eres profund i les coses que dius valen. I potser sí; potser no. Només que, a mi també em passa, com a tu. Que jo també sóc europeu i com més temps corre, més odie la profunditat i més admire les coses inútils. Però les vull lluny, com als escriptors raquítics i els lectors esquifits.

Per això em plantege deixar la pàtria. Però tanta reflexió subjacent, profunda en tots els sentits, em torna a portar al dilema i el dilema al dubte cartesià. I per això m’agrada Descartes, quatre suposicions i ale, torna a ser dilluns!


(Botzinades mentals ha proveït la temàtica d'esta entrada)

9 comentaris:

  1. A mi també me passà això de no saber si publicar alguna cosa o no. Bona entrada i bona conclusió. Segueix així!

    ResponElimina
  2. Gràcies Xavi! espere que et passes per ací més sovint :D

    ResponElimina
  3. Tu si que tens caxivaxes inútils en la cuina! En la colmenera tenies les coses aquelles que són per a bullir herba però em vas dir que eren per a bullir ulls de corder. I en la francesa tenies uns instruments culinaris que no sé ni descriure!

    Xula l'entrada. I ja saps, com diria Descartes: "Blogito, ergo sum".

    ResponElimina
  4. Hahahahahahah, m'ha agradat això de "blogito, ergo sum".Eixos això de bullir herba és de carol! :D ací a la francesa sí que en tinc, sí, per això... però no són meus xD

    ResponElimina
  5. Totes les eines q teniem en la cuina de la colmena son necesaries i imprescindibles :P
    Molt interesant la teua entrada, dir-te que es un debat mental que tinc internament cada vegada que publique algo al meu blog :)
    Bss

    ResponElimina
  6. "Cogito ergo sum", si senyora, una bona entrada i que ens fa pensar molt. Sempre que s'intenta fer una cosa be o una novetat impresionant ens sol eixir tot el contrari. Però sempre ens pot sortir be, així que no perdem res en publicar com tu dius.

    ResponElimina
  7. Gràcies als dos pels comentaris :)M'alegre que vos haja agradat

    ResponElimina
  8. Realment vaig llegir-ho quan tu hem vas (de)manar, però no m'havia passat encara a comentar-te. Vull explicar per que he ficat lo de "estàs pirà" degut a que: m'ha fet gracia l'opció i a que com que per a mi estar pirat es algo bo (sempre en certa mesura) tenia que marcar-ho.
    I si, es un comentari que parla sobre coses que no tenen a vorer en el text, però... a que t'agrada?

    Saluts. Begonya.

    ResponElimina
  9. Clar que m'agrada! M'agrada que gasteu X segons de la vostra vida escrivint al blog. Moltes gràcies per llegir-ho, espere que t'haja agradat :D

    ResponElimina