Les ratetes també tenen cabòries

 

Les cabòries d'una rateta a París

 Li agradava París. Li encantava. Fins i tot m'atreviria a dir que li apassionava. Sovint aprofitava per passejar per les avingudes, veure's reflectida en aparadors de luxe i descansar en plaçoletes arraconades. Sovint, visitava els monuments i els supermercats -sí, tenia l'estranya mania de passar les hores als supermercats.
De fet, quan va arribar a Paris, tot i el fred, la va enamorar. Imaginava com d'agust s'hi trobarien els amics i la família allí. Però amb el temps, eixe desig de compartir l'agradable es convertí en una terrible necessitat de contacte humà. No es tractava de veure gent sinó de veure la gent. No es tractava de compartir un "bonjour, ça va?" sinó de sentir un somriure amic, un tractament que no s'obté en la distància. Li agradaria sobreposar-se perquè pensa que prompte se'n penedirà de no aprofitar la situació. De vegades li ve a la ment un record... se sent víctima del bovarisme i se'n riu. Se'n riu per no plorar. L'amarga perquè sap que demà enyorarà l'ahir i avuí esperarà el demà. 

El restaurant

 
Haguera estat bé fixar algun preàmbul, començar amb una introducció però no sabia quina. En entrar a aquella vella estació, després de fer cua més de vint minuts, em va semblar que em trobava en un temple. Encara podies veure l'hora en aquell rellotge Art-Nouveau, aquell que m'agradava pensar que havia informat a vianants tranquils, a viatgers apressats, a vividors cansats. Un guardià que presidia el refugi de molts turistes i algun que altre intel·lectual.

Preguntant-me, en un moment d'arravatament mental, a quin dels dos grups pertanyia, -no em sentia del tot turista i no em sentia tampoc del tot intel·lectual-, arrastrava els peus i tocava amb la punta dels dits les parets. Era una mena d'acte simbòlic, com si pels dits poguera entrar-me una mínima part de tot aquell art reconcentrat. M'acostava a les pintures i escultures esquadrinyant-les i assentint de tan en tant. Puc suposar que feia gràcia veure'm amb el cap lleugerament inclinat, com si l'artista hagués tombat uns vint-i-cinc graus l'obra a l'esquerra. Algú per darrere també el girava, per si acàs copsava així un angle secret on trobar estats psicodèlics equivalents a les drogues de disseny. Però no. Desilusionats, només ens aguaitava una tortículis poc agressiva per darrere dels pedestals.

Volava per les sales fins que vaig arribar a un corredor. N'hi havia molts per tot el museu, això clar. Però en cap s'escoltaven copes ni ganivets ni converses tan fluïdes. A poc a poc m'hi acostava. Dios bendiga a los burgueses! En castellà i tot. Així com vos la dic. Així em va venir. Ja sé que vos recorda als lemes yanquis, a eixos que tant odieu perquè sou progres i moderns. Però després de mirar eixes taules tan abillades, eixes parets criselefantines adornades per llums art déco i eixa ximeneia de menjador d'home ric, vos puc assegurar, germans, que haguereu quedat tan afectats com jo. 

Lectures a Paris

Esta entrada és més com una nota personal però potser a algú li interessa. Supose que l'acabaré el dia que torne a València, quan haja finalitzat el meu quadrimestre erasmus, per això aniré modificant-la. Ací posaré les lectures que vaig fent, el que no sé encara és si posar els fragments dels llibres que llegim per a les classes que són molt nombrosos però curts. Supose que depenent l'interés que em provoquen els posaré o no.

-Rapsòdia Gourmet, Muriel Barbery (Novel·la)
-La meitat de l'ànima, Carme Riera. (Novel·la)
-Manifest Groc (Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà)
-El Transplantat, Narcís Oller (Conte dins "De croquis natural"
-Aigües Encantades, Joan Puig i Ferrater (Teatre modernista)
-Misteri de dolor, Adrià Gual (Teatre modernista)
-"Icones Russes", Jordi Puntí, (conte dins de Animals tristos)
-"Incendis", Jordi Puntí, (Conte dins d' Animals tristos)
-"Orleans, 3 quilòmetres" (Conte de Mercè Rodoreda)
-"Nit i boira" (Conte de Mercè Rodoreda)
-Homes, Isabel Clara Simó (Llibre de contes)
-Civilitzats tanmateix: comedieta en un acte (Teatre)
-"Una venjança al barri llatí", Josep Palau i Fabre (Conte dins La tesi del diable)
-La plaça del Diamant ,Mercè Rodoreda.

Ser europeu implica...

Ser europeu implica voler ser profund. Ser europea implica tindre un regust ocult per les novel•les de fulletó, els best sellers i la música indie-pop modernilla gafapasta. Però per damunt de tot, de tot, hi ha un atribut indissociable a la qualitat d’europeïtat: els cachibaches culinaris estranys que tot guiri posseeix. Per això, des de les meues coordenades d’europeu suprasaharià, puc permetre’m veure els altres per damunt de les meues ulleres fines de metall, en la meua cuina desproveïda de tota eina supèrflua i reflexionant sobre temes tan buits d’interés com la profunditat.

Realment és un tema que fa anys que em preocupa i mai no he sabut com abordar-lo. No sé si t’ha passat mai, això de voler fer una cosa innovadora, original, especial i haver construït una grandíssima merda. I que quan més intentes escriure, o pintar, o fer una fotografia que produïsca un mig somriure, ixca alguna cosa que et faça preguntar-te per què collons has hagut de parir això. És com que, quan més intentes fer una cosa bona, amb més sentits i ambivalències, ix una cosa que no produeix ni fred ni calor, ni gràcia ni horror. No produeix res. I això que ja no esperes que li ho produïsca a l’altre... només a tu. Ho valores mentre et mossegues les ungles, o els llavis o qualsevol mania particular que tingues, no m’importa. Però penses: Ho publique? No ho publique? Si ho penge que dirà la gent? Però... si no ho penge, no ho llegirà ningú? I és quan, il•luminat per la santíssima trinitat, consideres que no perds res per posar-ho, que sempre estàs a temps d’ esborrar-ho. I és que quan no provoca cap reacció en el lector, que fot després d’haver polemitzat tot el possible sobre qualsevol cosa, en qualsevol de les mil maneres desquiciants que se t’ocurrisquen, et deprimeixes. I vas a un bar, demanes un quinto i tapa de mala qualitat i quan ja en dus cinc o sis comences a comunicar a tota veu que eres un incomprés. Que la vida és injusta i la gent ignorant. Que eres un geni que cap europeu no sap apreciar. Que eres profund i les coses que dius valen. I potser sí; potser no. Només que, a mi també em passa, com a tu. Que jo també sóc europeu i com més temps corre, més odie la profunditat i més admire les coses inútils. Però les vull lluny, com als escriptors raquítics i els lectors esquifits.

Per això em plantege deixar la pàtria. Però tanta reflexió subjacent, profunda en tots els sentits, em torna a portar al dilema i el dilema al dubte cartesià. I per això m’agrada Descartes, quatre suposicions i ale, torna a ser dilluns!


(Botzinades mentals ha proveït la temàtica d'esta entrada)

Los cojos (y no por ello menos preciosos)

Hui m'han contat una història a classe, la reproduiré com bonament puga.

Resulta, que hi havia un coix que volia comprar-se una, i recalque UNA, sabata. Però clar, en la seua lògica aplastant de la qual he parlat en anteriors sermons ¿bloguístics?,quasi de l'època neanderthal, l'home trobava una bajanada comprar-ne dues si només en necessitava una. Així, que va decidir esperar a la porta de la sabateria fins que anara un altre coix, del peu contrari amb el mateix número que ell. Un altre coix, del peu contrari al susdit coix i amb el mateix número, va considerar el mateix raonament, lògic i aplastant, com el seny característic dels coixos. Amb tanta mala sort, que, va anar a asseure's a una altra sabateria.

El temps passava i passava, i els coixos esperaven. I esperaven. I esperaven.

Però un dia, un inesperat dia de principis de juny en què els pardalets cantaven i el sol brillava i els enamorats es donaven besets als parcs, dues coixes del peu contrari i de números idèntics entre elles, van entrar cada una a una de les respectives sabateries. Les parelles es miraven de fit a fit, s'atreviren fins i tot a intercanviar unes paraules... s'abraçaren.

I clar, on s'havia vist un coix amb sabates velles el dia de la seua boda?


I això, això és el que més m'agrada de París. Les històries, la vida, el carrer. M'agrada que m'aporte llum, que em done coses noves. No espere ser més feliçs, ni més infeliç tampoc; només vull això, veure què passa.

Terrastation

Quina cara més dura tenia aquell dictador. Ara els obligava a dur aquelles gàbies al cap…-què no se n’adona que són inservibles?-. Dormir resultava quasi impossible i fer l’amor… ni en parlem. Tots els ciutadans estaven farts d’aquell casc astronàutic, vítric i tendent a l’entelament. Però la por a no poder tornar a respirar els obligava a mantenir-lo. Per accident, un dels assistents del dictador va badar el seu astronàutic,vítric i tendent a l’entelament casc. Esglaiat, va excusar-se per no presentar-se davant del seu superior, però era conscient que no podia portar endavant aquella situació. Decidit a solucionar-ho, capficat, llegia i rellegia llibres filosòfics, religiosos i científics. No hi trobà cap solució. Més preocupat encara, intentava resoldre el problema que costosament mantenia en secret. Més mort que mai, decidí comentar-ho amb un amic. «Sí que és greu...una situació... diguem que...d’alerta roja, no?» L’assistent assentia assadollat les asseveracions assídues del seu company. «I bé, amic... per què no fas veure que el vidre va nàixer trencat?» «estàs de conya?».

Per què has d'insinuar que la tracte mal? De què vas?