Los cojos (y no por ello menos preciosos)

Hui m'han contat una història a classe, la reproduiré com bonament puga.

Resulta, que hi havia un coix que volia comprar-se una, i recalque UNA, sabata. Però clar, en la seua lògica aplastant de la qual he parlat en anteriors sermons ¿bloguístics?,quasi de l'època neanderthal, l'home trobava una bajanada comprar-ne dues si només en necessitava una. Així, que va decidir esperar a la porta de la sabateria fins que anara un altre coix, del peu contrari amb el mateix número que ell. Un altre coix, del peu contrari al susdit coix i amb el mateix número, va considerar el mateix raonament, lògic i aplastant, com el seny característic dels coixos. Amb tanta mala sort, que, va anar a asseure's a una altra sabateria.

El temps passava i passava, i els coixos esperaven. I esperaven. I esperaven.

Però un dia, un inesperat dia de principis de juny en què els pardalets cantaven i el sol brillava i els enamorats es donaven besets als parcs, dues coixes del peu contrari i de números idèntics entre elles, van entrar cada una a una de les respectives sabateries. Les parelles es miraven de fit a fit, s'atreviren fins i tot a intercanviar unes paraules... s'abraçaren.

I clar, on s'havia vist un coix amb sabates velles el dia de la seua boda?


I això, això és el que més m'agrada de París. Les històries, la vida, el carrer. M'agrada que m'aporte llum, que em done coses noves. No espere ser més feliçs, ni més infeliç tampoc; només vull això, veure què passa.