Ser europeu implica...

Ser europeu implica voler ser profund. Ser europea implica tindre un regust ocult per les novel•les de fulletó, els best sellers i la música indie-pop modernilla gafapasta. Però per damunt de tot, de tot, hi ha un atribut indissociable a la qualitat d’europeïtat: els cachibaches culinaris estranys que tot guiri posseeix. Per això, des de les meues coordenades d’europeu suprasaharià, puc permetre’m veure els altres per damunt de les meues ulleres fines de metall, en la meua cuina desproveïda de tota eina supèrflua i reflexionant sobre temes tan buits d’interés com la profunditat.

Realment és un tema que fa anys que em preocupa i mai no he sabut com abordar-lo. No sé si t’ha passat mai, això de voler fer una cosa innovadora, original, especial i haver construït una grandíssima merda. I que quan més intentes escriure, o pintar, o fer una fotografia que produïsca un mig somriure, ixca alguna cosa que et faça preguntar-te per què collons has hagut de parir això. És com que, quan més intentes fer una cosa bona, amb més sentits i ambivalències, ix una cosa que no produeix ni fred ni calor, ni gràcia ni horror. No produeix res. I això que ja no esperes que li ho produïsca a l’altre... només a tu. Ho valores mentre et mossegues les ungles, o els llavis o qualsevol mania particular que tingues, no m’importa. Però penses: Ho publique? No ho publique? Si ho penge que dirà la gent? Però... si no ho penge, no ho llegirà ningú? I és quan, il•luminat per la santíssima trinitat, consideres que no perds res per posar-ho, que sempre estàs a temps d’ esborrar-ho. I és que quan no provoca cap reacció en el lector, que fot després d’haver polemitzat tot el possible sobre qualsevol cosa, en qualsevol de les mil maneres desquiciants que se t’ocurrisquen, et deprimeixes. I vas a un bar, demanes un quinto i tapa de mala qualitat i quan ja en dus cinc o sis comences a comunicar a tota veu que eres un incomprés. Que la vida és injusta i la gent ignorant. Que eres un geni que cap europeu no sap apreciar. Que eres profund i les coses que dius valen. I potser sí; potser no. Només que, a mi també em passa, com a tu. Que jo també sóc europeu i com més temps corre, més odie la profunditat i més admire les coses inútils. Però les vull lluny, com als escriptors raquítics i els lectors esquifits.

Per això em plantege deixar la pàtria. Però tanta reflexió subjacent, profunda en tots els sentits, em torna a portar al dilema i el dilema al dubte cartesià. I per això m’agrada Descartes, quatre suposicions i ale, torna a ser dilluns!


(Botzinades mentals ha proveït la temàtica d'esta entrada)