Ha arribat l'hora d'acomiadar-se de París, l'hora de fer balanços. Al principi, em va costar una miqueta adaptar-me, fer amics, suportar el fred! però a poc a poc vaig començar a viure. El que més m'agrada de l'Erasmus és això, que com saps que tens temps el relaxes i ho deixes tot per a l'última setmana. I no em sembla cap inconvenient, sinó més bé la clau per observar el ritme de la ciutat. Sense anar a contrarrellotge, París deixa de meravellar-te a curt termini. No vull menysprear la seua magnificència! Només comprovar com el millor d'estar ací és això, estar-hi.
Hi ha hagut moments més fàcils, moments més difícils en que m'abellia veure la meua gent. Però ací també n'he conegut! Entre companys, professors, amics, també hem fet una bona família, encara que el relleu que anirà esborrant-se al llarg del temps i només quedarà una emprempta. Perquè al cap i a la fi, eixes coses pasen. També recordaré a Hector, el xiquet de 3 anys i mig del que m'he ocupat durant quasi cinc mesos. Quan m'he acomiadat de la família, m'ha fet llàstima dir adéu. Han sigut gentils en mi i m'han regalat una llibreteta i un boli molt xulo de purpurina i boletes de colors (l'ha triat ell i això m'ha fet més il·lusió).
Aquest any he aprés un poc de francès, he descobert una nova ciutat, he fet algun viatget (Àmsterdam i els chateaux de la Loira) i ja és l'hora de tornar un poc a la realitat. Supose que em passaré l'estiu a Novetlè, amb alguna escapadeta a València quan es puga -quines ganes de platja, senyor!
I després d'això, d'un estiu en el que espere omplir un poc la vidriola que està en sequera total, m'espera una nova aventura. I és que en setembre, ME'N VAIG A CALIFÒRNIA! Hi ha hagut algunes pegues circumstancials, però espere anar, gaudir molt, practicar un poc l'anglès i veure Joan.
I després d'això ja no sé que passarà amb la meua vida. Un bes a tots i espere que no us haja avorrit esta entrada personal a mode de recapitulació autobiogràfica.
PS. He aprovat tooooooooooooooooooooooooot!
