Malgrat la pluja

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou 

plou plou plou plou plou plou plou  sol  plou  plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou

plou plou plou plou plou plou plou plou plou plou prou 

Amb blog o sense blog: eixa és la qüestió

Tothom i todon ha tingut un blog. Taxativament. La idea de crear-lo germina en les profunditats del cervell i llampega amb intermitència fins que, finalment, et decideixes a obrir-lo. Ara bé: aquesta passió immediata desapareix en un tres i no res. Per això, a continuació us proposarem 6 consells que us ajudaran a escriure un blog (i no morir en l’intent).

1. Sigues regular. Tenir un blog no és el mateix que escriure un blog, per això, sigues regularen la temàtica i freqüència de publicació. No crees unes expectatives en el lector per després no complir-les, perquè això el desconcertarà.
2. Parla d’allò que t’interesse, segur que ho fas amb molt passió. 
3. Lo bueno y breve, dos veces bueno: allò que pugues dir en un paràgraf, no ho digues en més. 
4. Principi de difussió. Si el teu cas no és aquell de qui escriu per a ell mateix, empra les xarxes socials que tingues a l’abast per tal de difundir allò que fas. Potser moltes persones del teu voltant (i més enllà) estiguen interessades en allò que comuniques. 
5. Els blogs es nodreixen de comentaris. Per tant, interrelaciona’t.  De la mateixa manera que t’agrada que et comenten, fes-ho tu també en aquells blogs que t’interessen. Açò facilitarà que altres bloggers coneguen això que escrius. 
6. Gaudeix. I intenta que qui ho llija, també ho faça.

C'est l'heure

Ha arribat l'hora d'acomiadar-se de París, l'hora de fer balanços. Al principi, em va costar una miqueta adaptar-me, fer amics, suportar el fred! però a poc a poc vaig començar a viure. El que més m'agrada de l'Erasmus és això, que com saps que tens temps el relaxes i ho deixes tot per a l'última setmana. I no em sembla cap inconvenient, sinó més bé la clau per observar el ritme de la ciutat. Sense anar a contrarrellotge, París deixa de meravellar-te a curt termini. No vull menysprear la seua magnificència! Només comprovar com el millor d'estar ací és això, estar-hi.

Hi ha hagut moments més fàcils, moments més difícils en que m'abellia veure la meua gent. Però ací també n'he conegut! Entre companys, professors, amics, també hem fet una bona família, encara que el relleu que anirà esborrant-se al llarg del temps i només quedarà una emprempta. Perquè al cap i a la fi, eixes coses pasen. També recordaré a Hector, el xiquet de 3 anys i mig del que m'he ocupat durant quasi cinc mesos. Quan m'he acomiadat de la família, m'ha fet llàstima dir adéu. Han sigut gentils en mi i m'han regalat una llibreteta i un boli molt xulo de purpurina i boletes de colors (l'ha triat ell  i això m'ha fet més il·lusió).

Aquest any he aprés un poc de francès, he descobert una nova ciutat, he fet algun viatget (Àmsterdam i els chateaux de la Loira) i ja és l'hora de tornar un poc a la realitat. Supose que em passaré l'estiu a Novetlè, amb alguna escapadeta a València quan es puga -quines ganes de platja, senyor!
I després d'això, d'un estiu en el que espere omplir un poc la vidriola que està en sequera total, m'espera una nova aventura. I és que en setembre, ME'N VAIG A CALIFÒRNIA!  Hi ha hagut algunes pegues circumstancials, però espere anar, gaudir molt, practicar un poc l'anglès i veure Joan.

I després d'això ja no sé que passarà amb la meua vida. Un bes a tots i espere que no us haja avorrit esta entrada personal a mode de recapitulació autobiogràfica.

PS. He aprovat tooooooooooooooooooooooooot!

Vi roig

    Plovia tant fora que m’haguera agradat banyar-me i obrir els braços i cridar. Em parlaven dels beneficis de la transacció. I cridaria tant fort que no ho escoltaria ningú, de tan adormits com estan. Seria com una dansa catàrtica, amb les gotes ballant amunt ballant avall. I encara repetien com de convenient era contractar-ho, Sí sí, quin bon negoci. I xafaria els bassals descalça amb uns peus que es feien d’amfibi, morats, verds i grocs. Peus de mort. Tan gelats i jo sense notar-ho. I a la mateixa hora, girant pel meu cap totes les dades de les transaccions. Transaccions. Transaccions. I jo sense deixar de pensar en com eixir per la finestra, convertida en libèl·lula. Blava, grisa. Amb cos de mort. I mentre, el cor encara batria roig i fort, entre tant de color de pluja, com el de l’ocell quan vola perquè el vent l’empenta. Quilòmetres i quilòmetres de transaccions amb els cabells tan apretats al cap, tan estirats que només pensava en soltar-los baix la pluja freda que calaria entre els pelets negres, engominats. Tan secs... Tan secs com els d’un mort, amb la por que foren impermeables. I mentre, el cor roig i fort batent. Ja veus, tanta grisor mortuòria i ell batent. Tam, tam, tam. I jo intentaria dissimular-ho, secant-lo amb les mans, aprentant-lo fins que començara a plorar entre les meues mans, amb l'esperança que es tornaren de color sang entre tanta grisor. Però algú, dels joves, segur, diria: No és un tambor això que sona? I jo, acorralada, correria més i més ràpid fins a la pluja per acabar-lo de salvar amb eixes gotetes arrítmiques al principi i conjuntes al final. I el cor, com el de l’ocell quan ja ha acabat la migració, es calmaria a poc a poc, a poc a poc, a poc a poc; i de roig i fort passaria a color vi i ens el beuríem com antídot a la vida. 

S'acosten els examens i el lliurament de treballs. Enguany, a París, la veritat és que no ha sigut un semestre estresant (acadèmicament parlant). Més bé ha estat un semestre (que si comences a restar-li es queda en gairebé la meitat) dedicat a la lectura. Hem llegit, hem analitzat, em comprés però sobretot hem compartit a classe totes les nostres opinions. És fàcil deixar-se portar en una classe on sou 2 o 3 i el professor. Tot el curs, del quan ens queden un parell de setmanes, ha estat una mena de diàleg entre amics, com en una tertúlia literària.

Del que més hem parlat a estat del teatre modernista, de La meitat de l'ànima, i d'alguns fragments d'autors catalans relacionats directament en París. També hi hagut lloc per als contes de Jordi Puntí (una delícia incandescent) o per alguns poemes de Verdaguer i Maragall. Tot enguany ha estat un complement excel·lent a la literatura que donàvem a la Universitat de València, encara que ha estat a costa de sacrificar algunes optatives que es presentaven interessants i l'estudi d'una llengua estrangera.

Però bé, enguany hem crescut. No sé per què m'ixen les paraules com si tot açò fóra una cloenda, no ho és, encara em queden dos mesos per ací. Però supose que, davant la imminent finalització del curs, me n'adone que al cap i a la fi, assistir-hi ha sigut un gust.

Les ratetes també tenen cabòries

 

Les cabòries d'una rateta a París

 Li agradava París. Li encantava. Fins i tot m'atreviria a dir que li apassionava. Sovint aprofitava per passejar per les avingudes, veure's reflectida en aparadors de luxe i descansar en plaçoletes arraconades. Sovint, visitava els monuments i els supermercats -sí, tenia l'estranya mania de passar les hores als supermercats.
De fet, quan va arribar a Paris, tot i el fred, la va enamorar. Imaginava com d'agust s'hi trobarien els amics i la família allí. Però amb el temps, eixe desig de compartir l'agradable es convertí en una terrible necessitat de contacte humà. No es tractava de veure gent sinó de veure la gent. No es tractava de compartir un "bonjour, ça va?" sinó de sentir un somriure amic, un tractament que no s'obté en la distància. Li agradaria sobreposar-se perquè pensa que prompte se'n penedirà de no aprofitar la situació. De vegades li ve a la ment un record... se sent víctima del bovarisme i se'n riu. Se'n riu per no plorar. L'amarga perquè sap que demà enyorarà l'ahir i avuí esperarà el demà. 

El restaurant

 
Haguera estat bé fixar algun preàmbul, començar amb una introducció però no sabia quina. En entrar a aquella vella estació, després de fer cua més de vint minuts, em va semblar que em trobava en un temple. Encara podies veure l'hora en aquell rellotge Art-Nouveau, aquell que m'agradava pensar que havia informat a vianants tranquils, a viatgers apressats, a vividors cansats. Un guardià que presidia el refugi de molts turistes i algun que altre intel·lectual.

Preguntant-me, en un moment d'arravatament mental, a quin dels dos grups pertanyia, -no em sentia del tot turista i no em sentia tampoc del tot intel·lectual-, arrastrava els peus i tocava amb la punta dels dits les parets. Era una mena d'acte simbòlic, com si pels dits poguera entrar-me una mínima part de tot aquell art reconcentrat. M'acostava a les pintures i escultures esquadrinyant-les i assentint de tan en tant. Puc suposar que feia gràcia veure'm amb el cap lleugerament inclinat, com si l'artista hagués tombat uns vint-i-cinc graus l'obra a l'esquerra. Algú per darrere també el girava, per si acàs copsava així un angle secret on trobar estats psicodèlics equivalents a les drogues de disseny. Però no. Desilusionats, només ens aguaitava una tortículis poc agressiva per darrere dels pedestals.

Volava per les sales fins que vaig arribar a un corredor. N'hi havia molts per tot el museu, això clar. Però en cap s'escoltaven copes ni ganivets ni converses tan fluïdes. A poc a poc m'hi acostava. Dios bendiga a los burgueses! En castellà i tot. Així com vos la dic. Així em va venir. Ja sé que vos recorda als lemes yanquis, a eixos que tant odieu perquè sou progres i moderns. Però després de mirar eixes taules tan abillades, eixes parets criselefantines adornades per llums art déco i eixa ximeneia de menjador d'home ric, vos puc assegurar, germans, que haguereu quedat tan afectats com jo.