Quina cara més dura tenia aquell dictador. Ara els obligava a dur aquelles gàbies al cap…-què no se n’adona que són inservibles?-. Dormir resultava quasi impossible i fer l’amor… ni en parlem. Tots els ciutadans estaven farts d’aquell casc astronàutic, vítric i tendent a l’entelament. Però la por a no poder tornar a respirar els obligava a mantenir-lo. Per accident, un dels assistents del dictador va badar el seu astronàutic,vítric i tendent a l’entelament casc. Esglaiat, va excusar-se per no presentar-se davant del seu superior, però era conscient que no podia portar endavant aquella situació. Decidit a solucionar-ho, capficat, llegia i rellegia llibres filosòfics, religiosos i científics. No hi trobà cap solució. Més preocupat encara, intentava resoldre el problema que costosament mantenia en secret. Més mort que mai, decidí comentar-ho amb un amic. «Sí que és greu...una situació... diguem que...d’alerta roja, no?» L’assistent assentia assadollat les asseveracions assídues del seu company. «I bé, amic... per què no fas veure que el vidre va nàixer trencat?» «estàs de conya?».
